Happy Dreams

Pequeña gran infancia. ¿Dónde estás?

2008-12-24T04:45:00.000-08:00

Yo antes luchaba, luchaba hasta morir para conseguir algo... Y aunque no lo consiguiera salia satisfecha de luchar... Hasta que tú, conseguiste arrancarme los sueños de ayer de golpe. Y no te doy las gracias... Ahora huyo de los problemas, huyo de la gente... Soy adicta a la soledad y me agobia estar entre la sociedad. Porque son gente... No personas. Has hecho de mi vida lo peor que podrias haber hecho, me has hecho lo que mas me duele: Impotente... Ya no lucho por mis metas, no lucho por mis deseos... No. Ahora odio soñar, odio hacerme metas y por supuesto no me gusta nada desear cosas... Porque no me preocupo siquiera en conseguirlas, ni siquiera en perseguirlas un poquito...

Ya no soy aquella niña que jugaba al pilla-pilla hasta reventar. No soy aquel cuerpo inocente que veias pasear tan contenta. Aquelloo desaparecio, y por tu culpa. ¿Ahora?

Una maldita adolescente del monton que se rinde, que no lucha... Que decae a primeras de cambio. No paseo contenta, no me rio, no gesticulo... Paseo cabizbaja con ligeras muecas de intento de sonrisa que no consigo hacer, cuando no lo practicas;es imposible.

No digais que no... Aquello a lo que yo me refiero como "innombrable", simplemente... Es innombrable. No tiene nombre como una cosa tan sencilla, tan normal entre la gente... Me puede herir tanto por dentro. ¿Que no lo entendeis? Se que estareis pensando que es un estupido texto, un pensamiento escrito... Vale, tal vez lo sea.. Pero quiero que nos ayude a pensar.

¿Quien lucha por conseguir sus sueños?

¿Quien consigue sus metas diarias?

Porque yo no... Antes mi sueño era ver a Peter Pan y mi padre me compro miles y miles de cosas de el, que me hizo creer que existia. Me leia cantidades de libros de mi héroe... Y consiguio crear en mi esa inocencia de que "Nunca Jamas" existia en este mundo. Pero que no se lo dijera a nadie... Era yo la niña especial. Y ahora, repito... ¿Ahora qué?

Pues a la mierda las ilusiones... ¿Como va a existir Peter Pan? Ya no creo en él, ni en "Nunca Jamas"... Ya no es mi héroe, ya no quiero que me cuentes esos estupidos cuentos de el y del capitán Garfio... No quiero recordar que fui una niña feliz, no quiero acordarme de que vivia cada momento al maximo... Y lo mismo de la noche de reyes... ¿Qué ilusión queda?

Cómo cambian las cosas... No creo que me guste saber lo que viene después.. O tal vez sí. Sí, creo que me gustara... Podre enseñarles a mis hijos quien es Peter Pan, como nace dentro de nosotros mismos... Podre crearles la ilusion de que ese queridisimo pais llamado "Nunca Jamas" existe, de que el Capitan Garfio nunca gana y de que los Reyes Magos existen...

El juego en el que yo... Era tu princesa :)

Enlaces

2008-02-21T13:36:00.000-08:00

www.fotolog.com/happy___dreams
www.metroflog.com/lamillorpequetusa
www.clubescacsnovelda.com

:D

Colores En El Viento (Pocahontas)

2008-02-20T13:46:00.000-08:00

¿Quién no ha escuchado esta canción? Es única...

Te crees que es tuyo todo lo que pisas,
Te adueñas de la tierra que tu ves,
Más cada árbol roca y criatura
Tiene vida, tiene alma, es un ser.

Parece que no existen más personas
Que aquellas que son igual que tú,
Si sigues las pisadas de un extraño
Verás cosas que jamás soñaste ver.

Has oído al lobo aullarle a la luna azul,
O has visto a un lince sonreír
Has cantado con la voz de las montañas
Y colores en el viento descubrí
Y colores en el viento descubrí.

Corramos por las sendas de los bosques,
Probemos de los frutos su sabor
Descubre la riqueza a tu alcance
Sin pensar ni un instante en su valor.

Los ríos y la lluvia mis hermanos
Amigos somos todos ya lo ves,
Estamos frente a todos muy unidos
En un ciclo sin final que eterno es.

Has oído al lobo aullarle a la luna azul
O has visto a un lince sonreír,
Has cantado con la voz de las montañas
Y colores en el viento descubrí
Y colores en el viento descubrí

Cuan alto el árbol crecerá
Si lo cortas hoy nunca lo sabrás.

Y no oirás al lobo aullarle a la luna azul,
No importa el color de nuestra piel
Y uniremos nuestra voz con las montañas
Y colores en el viento descubrí
Si no entiendes que hay aquí solo es tierra para ti...

Y colores en el viento descubrí.

L'esperança d'una vida nocturna

2008-02-19T13:39:00.000-08:00

-Àngels! Amunt, que hui és la primera ronda del torneig local d’escacs! Vinga, amunt!
-Pare! Són les huit del matí! Ja vols que m’alçe? La partida és a les deu! Per favor… Deixa’m!
Al pare li donava el mateix i encara que a mi no… Vaig alçar-me. Quin remei! Sabeu què? Jo el que no volia era arreglar-me tan prompte i com tampoc volia que el torneig fóra tan avorrit, com altres anys, vaig cridar al meu contrincant, Joan, i vam estar parlant sobre fer-lo diferent… Aquesta va ser la conversa:
-Sí? Qui és?
-Joan? Sóc Àngels, ho senc si t’he despertat...
-Ah! No, tranquil·la.. Havia de despertar-me igual! Què vols?
-D’acord. Estava pensant en fer un torneig diferent, tots els anys és el mateix...
-I en què pensaves específicament? – va contestar-me molt estranyat
-Per exemple, cada vegada que mengem qualsevol peça fer una aventura.. No ho sé!
-Àngels, estàs bé? Jo crec que estàs bajoca! La meua opinió és que és quasi impossible fer el que tu dius... Però està bé, estic amb tu... Sóc el teu amic, no? Anem a intentar-ho.
-Gràcies Joan... Fins ara, un petó! – vaig contestar-li amb una rialleta.
-Adéu! Un petó! – va correspondre’m ell
Tot perfecte. Si Déu volia tot anava a eixir com a mi m’agradava, un torneig completamente desigual! Bé.
Als deu minuts vaig afegir al silenci:
-Ja estic llesta!
-Molt bé, doncs ens anem ja a la Casa de la Cultura a jugar – va dir el pare en veu alta molt satisfet de que encara n’eren les nou i quart.
-Ale! Adéu! Molta sort als dos – va afegir la mare.
Com era prou prompte vam anar caminant cap allà, callats els dos pel el son que en portaven damunt... Malgrat que el pare no ho reconeixera.
Vam aplegar a les nou i mitja, més o menys. I una vegada allí (on soles estava la xica de recepció) vam començar a posar escaquers amb les peces corresponents... Mon pare no va dir res respecte a que les figures d’un dels escaquers portaven un sensor, no sé si perquè no ho havia vist o perquè no volia que jo m’entusiarmara, ni idea. Vam acabar de posar-ho tot en ordre a les deu menys quart, hora que va començar a vindre la gent. Un quart d’hora més tard, l’àrbitre va començar a dictar normes:
- Bon dia amics escaquistes, no tinc més remei que dir-vos les normes de sempre i... bé, també alguna novetat. Comence per les que ja tots sabem. No es pot tindre encés el mòvil, no es pot parlar a la sala de joc i molt menys eixir-ne d’aquesta. Fins ací tot clar, no?
Una veu unísona va afirmar-lo.
-Doncs continue... A l’escaquer cinc hi ha unes peces amb sensors. Són per a que aquest torneig no hi siga tan dens com altres anys, a qui li toque jugar a aquest tauler que vinga cap ací.
Joan i jo érem els que volíem un campionat diferent i el destí estava amb nosaltres, érem els de la taula cinc.
- Vosaltres sou... Àngels Cucarella i Joan Montell, no?
Vam asentir.
-Està bé, vaig a explicar com va açò de les peces aquestes. Ateneu tots ja que qualsevol pot jugar a aquest escaquer. No crec que cap d’ací hi haja jugat cap vegada amb peces tan originals com aquestes. El sistema de joc és senzill, cada vegada que una peça hi menge una altra, apareixerà un missatge que tan sols els jugadors d’aquest tauler podran veure. A partir d’aquest moment, el temps es congelerà per a aquestos i hauran de resoldre el que la peça dicte. Una vegada resolt el problema, el joc serà normal altra vegada fins que un altre missatge aparega. Tot clar? Que comence la ronda!
L’àrbitre, tot tranquil ell, ens va manar a la nostra taula... El meu amic i jo, tot sorpresos vam començar a jugar. Primer peó menjat... Primer missatge.
Deia així: Teniu que endevinar, els dos junts, quina lletra li falta a aquesta serie de lletres... “ U – D – T – Q – C – S – S – H - ¿_? “ . Recordeu que té que tindre sentit, sinó no serveix. Només puc donar-vos una pista: “Correlatiu”
Vam estar uns deu minuts (o això crec, ja que els rellotges de nosaltres estaven tots congelats i no passava ni un segon) pensant com podria ser aqueixa serie de lletres que ens proposava el missatge. Joan va afegir:
-Jo pense que si ens posen eixes lletres i ens donen eixa pista ha de ser perquè tenen sentit, han de ser inicials de paraules correlatives com diu el mateix missatge. No creus?
-Tens raó, Joan... Però què pot ser? Nombres?
-Això és! U de uno, D de dos, T de tres, Q de quatre, C de cinc, S de sis, S de set, H de huit i falta... La N de nou!
-Sí! És cert! Vinga, dóna-li al rellotge i contesta
Això va fer, li van donar al rellotge i va contestar: “N”.
-Resposta correcta, xiquets... Continueu jugant – va dir el atuell aquell.
Vam fer el que aqueixa veu va dir i al cap d’uns minuts jo li havia guanyat un cavall a Joan i el rellotge va afegir:
-Bé, bé... Ja vec que esteu molt golafres avui... Tinc treball, si... D’acord la prova d’ara serà anar a Monòver i poder comprar uns ous en la botiga del cantó del mercat. Teniu huit minuts... Sort. I recordeu que gens de castellà, GENS!
Una llum radiant ens va dur a aquella botiga tan tafanera... Com allí en Monòver no podíem parlar castellà ens va tocar sobreviure amb el valencià, no era difícil... Però sí complicat perquè a Monòver hi havia una llengua molt tancada...
-Hola, volem ous... Pot ser?
-Clar, xiquets... Ací teniu... Alguna cosa més?
-No, gràcies... Quant és? – va dir el Joan a empentes i redolons... Tenia la llengua en contra seua... No l’eixien les paraules.
- 8.45€... Però per ser vosaltres, 8.40€ – va contestar aqueixa dona amb simpatia.
-Oh! Moltíssimes gràcies. Tornarem per ací quan tornem a necessitar qualsevol cosa. Adéu! – vaig traure a Joan d’una situació poc agradable.
Després de passar aquell moment tan... No se, tan rar. Vam tindre que aguardar-nos una estona més per a que la llum ens tornara al nostre magnífic torneig. I vam continuar jugant després de parlar amb el rellotge. Finalment, després de moltíssimes proves ens vam quedar a l’escaquer una torre i els dos reis... Jo anava guanyant. I li vaig fer “Jaque Mate” molt prompte. Això és com si l’haguera menjat el rei i el atuell va dir:
-Bé, enhorabona Àngels. M’alegre que hi hages guanyat! Ara teniu l’última prova... Sino la supereu, el resultat és zero punts per a cadascú. D’acord?
-Sí – Vam contestar a l’uníson.
-Teniu que endevinar les següents endevinalles... No són molt difícils però... ment oberta. La primera diu així: “En una sola dent fa acudir a tota la gent”
No va fer falta molt de temps per a pensar... La iaia de Joan sempre se la deia a ell... I aquest va contestar ràpidament:
-La campana!
-Molt bé. L’altra: “Té cap i no té coll, té braços i no té mans i te panxa i no té melic. Què és?
Anava complicant-se... Aquesta ens va tocar estar deu minuts intentant endevinar què era i vam arribar a la conclusió: Un cànter.
-Un cànter – vaig cridar
-Aneu bé. L’última: “Es fica a l’aigua i no es banya”
No l’havíem escoltat mai. Mai! Què podria ser? Tot el que te contacte amb l’aigua és banya... O això pensàvem nosaltres fins a eixe mateix instant. Soles podria ser l’ombra de qualsevol objecte.. o un reflex d’alguna cosa. Ja està! El reflex del sol o de la lluna. Resposta trobada!
- Ja tinc la resposta! Ja la sé! Ja la sé! – Joan, va mirar-me confós – És el reflex del sol o de la lluna.
-Molt bé, Cucarella. Has guanyat el punt. Enhorabona altra vegada.
A l’instant quan ja érem tots eixint de la porta de la casa de la cultura, tota feliç jo, vaig sentir un crit:
-Àngels! Podries despertar ja, no? Són les dotze del migdia! – Era la veu del meu pare... Tot havia sigut un somni, preciós... però un somni. Supose que m’haguera agradat moltíssim que aquesta història nocturna imaginària hi haguera sigut realitat. De totes maneres, no vaig a perdre cap esperança... Vaig a seguir somniant... Qualsevol dia els meus somnis poden ser realitat. Igual que els teus, no pergues oportunitat de viure una altra vida per la nit. És meravellós.